La història dels Fresteks

2004

Tot va començar un plujós dia de tardor,
quan un de nosaltres anava carregat d’amor.

Este xic va arrivar al pub de kanet
en intencions de surtir de festa i agarrar un bon pet.

Pero entonces unes xiques li van dir: tú alucines,
Avui anem a un restaurant i després als cines.

Eixe jove als demés xics va mirar,
i ninguna resposta li van poder donar,
perque les dones lo que volíen era manar.


2005

La historia a San Mikel de maig va continuar,
a un restaurant caríssim elles volien anar a dinar.

Natros a una finca voliem fer una paella
perque som mes de terme que una pastruella.

Aquell dia mos vam montar una gran festa,
i alguns a baix del garrofer ens vam fer la siesta.

Com som uns salvatjes vam agafar un gran pet,
i n’hi havia un que volia anar a buscar un pastisset.

A partir de eixe dia tot estava decidit,
la nostra gran colla s’havia partit.

I com voliem fer-los a elles la punyeta,
vam dir: pa festes farem una camiseta.

Pa festes ya les teníem les nostres camisetes,
y molaven tan que vam despertar anveigetes.

Al garaig tots los dies sopàvem,
i en un tablero sobrats anàvem.

Un dia van vindre unes a reclamar unes cadires,
pero els vam dir: "niña, que te pires!!!"

Els dies pasaven i erem feliços,
pero teniem temor de menjar pastissos,
perque un home molt sabut
mos havia explicat algo de una bossa de cucs.

Per la nit miravem un programa grabat de molt antes,
en el qual la gent del poble parlava de fantes,
i de fantasmes. Ah! I al setembre carabasses!

Un dia va haver una nit molt calenta,
unes franceses havien arribat i una era molt valenta.

La valenta se va emportar a un fresquet,
i este no s'enterava de res perque portava un gran pet.

Mentres Lucky Luck la pistola descarregava,
la familia Dalton pel cantonet tot ho observava.
Una pregunta li van fer a Lucky Luck mentres tornava:

- Fresquet, tu saps que has fet en lo brull?
- No me'n recordo, m'apareix que li he escachillat a l'uny!

Lo mes fort es que un altre artista a la valenta va apretar,
i els morros plens de brull se li van quedar.

Al dia següent ningú sabia de qui seria el xiquet.
Pero l'artista va dir al públic distret:

- Es fàcil, si el xiquet quan naix te entrades,
del fresquet les ha heredades.
- Pero si quan ve de París porta ulleres,
¡Xiquet! ¡El meu primer fill tú eres!

I així el 2005 es va acabar,
i per cert, no teníem carafal.